Diari de doctorant #1: Sí, vull.

Tot projecte té una part prèvia de preparació que poca gent coneix; una mica com les hores que passes buscant informació sobre el teu pròxim destí abans d’un viatge. Un doctorat és semblant: fer que algú accepti la teva proposta no és especialment complicat, però son hores de feina que normalment representen un extra a la teva feina a temps complert. A mi aquesta idea em voltava pel cap de feia anys, però escriure la proposta ha set una feina d’un any.

El que fas o deixes de fer depèn de tu, i no d’un curs estructurat que et dóna la universitat, i per la qual cosa quan més em proposava pensar, menys idees tenia, fins que no saps com, un bon dia llegeixes un article, veus una cosa, parles amb algú i de cop tens la gran idea. Quan més coneixament i imgainació tinguis sobre el tema, més fàcil et serà tranformar-la en un projecte. Jo vaig aplicar la meva idea a tres països diferents, la vaig acotar per diverses bandes i va anar canviant de forma despés d’unes quantes opinions.

I ara ve quan començes a aprendre unes quantes coses: hi haurà acadèmics que mostren zero interès en el teu projecte, alguns altres ¨ja t’escriuràn¨, d’altres simplement t’ignoren, molts són arrogants, però per sort n’hi ha que mostren interès en la teva idea. El meu projecte ha passat per Hong Kong, Kyoto, Manchester, Leeds, Edinburgh, Cork, York, Southampton, però finalment va ser Bristol la que tenia la majoria de coses que jo estava buscant. La segona cosa que aprens és que, des de fora, la gent et veu com si fessis una cosa enorme, però tu saps que el dia que acabis l’estudi seràs la persona més bàsica dins el teu petit món.

Després de tot plegat, arriba el dia que una universitat et fa una oferta per anar amb ells a completar el teu projecte. Per fi he pogut dir sí, vull.